El cel de Lourdes

Fem via cap a l’estació de França des d’on sortiran els disset autocars de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. És el meu primer viatge a aquest santuari i en el meu imaginari s’hi barregen sensacions molt diverses, recels i reserves i alhora la il•lusió per a descobrir un espai nou per a mi habitat pel misteri.
El viatge és llarg i hi ha moments per a tot, dormir una estona, llegir, mirar una pel•lícula, escoltar música i conversar amb els altres viatgers. Una noia em pregunta: és la primera vegada que hi vas a Lourdes?. Sí. Doncs hi tornaràs. Lourdes és el cel.
Lourdes és el cel.... el cel??. No pot ser, penso. Com és possible que a un lloc que aplega a tants i tants malalts, a gent amb patiments i dolors se li pugui dir “el cel”?. No, aquesta noia s’ha confós, deu ser una il•luminada. Si el cel és alguna cosa, penso, ha de ser un lloc on no hi hagi ni patiments, ni dolors, ni desgràcies, un lloc de plenitud i felicitat, un lloc on l’Amor anul•li tot sofriment.
Ens aturem a dinar a mig camí. Ja veig que dec fer cara de “novata” perquè tothom em pregunta si és el meu primer viatge a Lourdes. Les meves reserves comencen a augmentar quan tothom m’afirma amb convenciment i insistència que hi tornaré....quan ni tan sols he arribat. No se perquè, però tanta passió desmesurada per Lourdes em genera rebuig. En el que queda de viatge m’envaeixen els prejudicis del meu imaginari: novament el culte i la religió com a centre de negoci i explotació turística, aglomeracions i aldarulls de gent comprant tota mena de productes litúrgics i religiosos, rituals de pietat freds i allunyats de la realitat........Què faré tants dies en un lloc així? Em neguitejo. Potser m’he equivocat.....miro de vèncer les resistències contemplant la bellesa del paisatge, de fet tan sols per això ja haurà valgut la pena anar-hi.
Per fi arribem, deixem els trastos a un hotel i ens dirigim a l’edifici dels malalts on hem d’anar a fer el voluntariat que hem escollit. Persones grans amb dependències importants, discapacitats, malalts mentals, persones joves amb malalties terminals o degeneratives....Això no pot ser el cel, malgrat les persones que els acompanyen s’esforcin en intentar que ho sigui.
Comencen a aparèixer les primeres sorpreses. Ens dirigim cap a la plaça central del santuari però no veig turistes per enlloc, ni gent curiosa fent fotografies a les coses més inversemblants, ni botigues ni negocis en tot el santuari. Tan sols rius de peregrins i malalts, homes i dones de fe, que es desplacen silenciosa i lentament pels indrets del recinte. Al bell mig s’erigeix la imatge esculpida de la Verge coronada, amb un posat i estètica angelical que s’allunya totalment del meu imaginari de la Mare de Deu, per a qui sento una gran devoció. Amb tot, penso, és bella. Molt bella. La contemplo llargament, com molts altres peregrins amb actitud de recolliment i pregaria, i el meu cor i el meu pensament es trasllada a milers de quilòmetres de distància, al desert d’Erfoud (Àfrica del nord). Penso en Maria, la mare de Jesús, vestida amb un hiyab i litam negres, amb el rostre envellit per les dureses de les condicions de vida i pels seus patiments interiors, com el de la majoria de dones, probablement, que van viure també en l’època i l’entorn de Jesús. Em recullo una llarga estona sota la imatge endolcida de la Verge coronada i deixo que un sentiment de germanor i empatia universal amb totes les dones i mares sofrents em vagi envaint.
Lenta i acompassadament observo com milers de peregrins avancen en la ja foscor de la nit amb un fanalet a la ma. Es la famosa processó de les entorxes. El impacte és profund. Bells cants i lletanies a la Verge acompassen el res del rosari mentre la pluja va incrementant també la seva força. La devoció que es respira és colpidora. No hi ha dramatismes, ni eufòries, ni desmesures. Tot transcorre entre la serenitat i profunda pau que emana dels rostres dels malalts i peregrins que s’hi apleguen. Sembla que la fe actuí de bàlsam en els seus patiments. En la part més íntima del meu ser s’obre una finestra que es deixa inundar per la confiança i gratitud que s’hi respira.

En tots els actes i ritus de culte dels dies posteriors, més enllà de formes i estils en els que un es pugui sentir més o menys reconegut, experimento una vivència sincera i honesta que en mi genera veneració i respecte. L’autenticitat no pot deixar indiferent a ningú, si més no provoca perplexitat i interpel•lació i no deixa d’admirar-me la dimensió de sacralitat que envaeix tot el santuari. Tant de bo moltes de les misses i actes de culte als que assisteixo en les parròquies de la meva ciutat es poguessin viure amb aquesta fondària i sinceritat d’expressions.
Però potser l’experiència més significativa hagi estat la del miracle discret, silenciós i humil de l’amor entregat que tot ho transforma.
El servei als malalts em permet copsar i contemplar el lliurament intens de tantes i tantes mares, esposes, i cuidadors/es vers els seus fills, esposos i malalts, els gestos de tendresa i amor i les atencions contínues que els hi professen. Un lliurament que fecunda en alegria, alleugeriment i noves possibilitats. Petites morts quotidianes que donen peu a vides renovades.
Sí, ara ho veig, Lourdes és un petit trosset de cel, on l’amor i la fe transformen els dolors i els patiments en alegries i esperances. Un cel al que espero poder tornar, no per a romandre-hi, sinó per a tornar-me a omplir d’ell.

Mar Galceran