La va deixar el marit d’un dia per l’altre, sense cap mena d’explicació, amb una criatura de dos mesos i sense treball. Des de llavors, ara ja en fa més de deu anys, que la seva vida ha estat un exercici constant de fugida i evasió davant la impossibilitat de suportar la soledat i el buit d’aquell abandonament, fins al punt de caure en l’alcoholització.
Tots n’hem tingut o en tenim d’entrebancs en la vida però no se fins a quin punt la negació dels mateixos o l’intent constant d’eliminar-los ens ajuda realment a superar-los i a aprofitar-los com a camí d’experiència i d’aprenentatge del que realment volem ser.
Anular el passat i el present, esborrar-ho tot i adquirir un jo diferent, totalment nou, partir de zero i tornar a començar les vegades que faci falta, ens resulta molt més fàcil i còmode que no pas el sacrifici, l’esforç i el treball dolorós que representa assumir les destrosses, ferides i entrebancs de la pròpia vida, mirar de posar-hi remei, recollir els trossos per apedaçar-se i reconciliar-se amb un mateix i amb els altres .... Fugir quan les coses ens van malament és el més fàcil, certament, i el que hem fet sempre però quan les circumstàncies ens impossibiliten fugir o marxar lluny perquè no tenim més remei que romandre on estem, ens apareix una sortida que, segons Z.Bauman, no te precedents: somiar que ens evadim de nosaltres mateixos. Sí, l’evasió és la drecera més curta i eficient davant l’angoixa, el malestar interior o les batzegades emocionals, laborals, socials....que la vida ens va donant. Ara bé, que sigui la més curta i eficient no vol pas dir que sigui la millor o la que a llarg termini ens acabi aportant el que realment cerquem, a saber, felicitat i benestar.
La beguda és, certament, una via d’evasió, com ho son també els anxiolitis, antidepressius, tranquil•lizants i tota altra mena de drogues . Però no ens enganyem, hi ha també altres formes d’evasió més subtils, menys evidents, més camuflades, les anomenades “noves socioadiccions”, que poden ser tant o més nocives que les primeres. Tinc amics que sistemàticament amplien el seu horari laboral per tal “evadir-se” de les obligacions familiars, del tedi amb la parella o de la dificultosa tasca d’educar els fills. Altres utilitzen l’esport com a mecanisme d’evasió o les llargues hores apoltronats al sofà mirant la televisió o connectats a l’ordenador. D’altres prenen formes molt més àmpliament acceptades com les justificades hores i hores d’estudi en una biblioteca, o dedicacions absorbents en causes suposadament altruistes i altres formes i maneres d’autoenganys. No nego que alguna d’aquestes pràctiques sigui convenient i necessària, fins i tot, per a una sana distracció, però quan el que pretén justament és eludir les pròpies responsabilitats o fins i tot les possibilitats de millorar-nos i de créixer com a persones, potser ens estarem equivocant de manera de procedir. La distracció, no l’evasió, és una manera sana i necessària de fer front a les dificultats perquè ens permet alliberar la nostra consciència de l’excessiva preocupació o neguit que pot col•lapsar, bloquejar o fins i tot impossibilitar la nostra capacitat de resoldre els problemes. La sana distracció és necessària per a una major i millor predisposició de la nostra consciència al dur treball de cercar solucions a les dificultats i problemes que ens planteja la vida. Distreure’s creativa i intel•ligentment és fonamental per al nostre benestar i poder explotar totes les nostres possibilitats en resoldre conflictes. La temptació, però, és fugir quan les coses es compliquen, evadir-nos del tedi i la rutina diària, escaquejar-nos del que ens toca assumir. Es justament l’afrontament a la vida diària i quotidiana el que posa a prova el nostre coratge i la nostra humanitat. Un afrontament que passa pel reconeixement i la certesa que és justament suportant i treballant aquestes dificultats com podrem aprendre’ns i viure’ns amb plena llibertat. Es tracta d’una inversió de futur que contrasta terriblement amb la societat de la tirania del moment, avesada a cercar el plaer immediat i l’eliminació de tot tipus de sacrifici i esforç. Però també en l’art de la vida el camí menys concorregut i més dificultós acostuma a ser el més encertat.
Mar Galceran
lunes, 14 de febrero de 2011
Comentari Evangeli Mt 3, 13-17
Quant que ens costa sovint acceptar i entendre la humanitat i la fragilitat de Déu. En l’evangeli d’aquest diumenge queda palesa la filiació divina de Jesús. Una filiació, però, que està lluny de tota omnipotència, de tot poder o superioritat. També Joan es resisteix a aquest abaixament de Jesús, a un Déu que es fa home entre els homes, servidor de tots i necessita també de purificació. Deixa’m fer, li dirà Jesús, la voluntat del Pare que no és altra que la de fer-me pròxim i semblant a tu, d’assumir també la teva condició.
Jesús sap que la seva fortalesa no radica en ell sinó el l’esperit de Déu que l’habita i que l’inunda. Aquesta serà també la diferència fonamental entre el baptisme d’aigua de Joan Joan i el Baptisme amb el foc de l’Esperit de Crist, que suposa un canvi de perspectiva radical on les nostres accions, les nostres obres, ja no son el centre del nostre fer sinó l’acció que Crist fa en nosaltres.
Per seguir a Crist ja no n’hi haurà prou en “fer” bones obres i actuar correctament, com proclamava Joan. L’exigència de Crist va més enllà, ens depassa totalment i únicament pot ser assumida si ens deixem penetrar i portar per la força del seu Esperit, per la flama del seu Amor que mai s’apaga.
El baptisme de Crist no transforma únicament la nostra manera de fer les coses sinó que, sobretot, ens porta a una manera de SER radicalment diferent. Una manera de ser on allò que fem ja no depèn únicament de nosaltres sinó del que Déu fa en nosaltres o del que li deixem fer en nosaltres. Una manera de ser que se sap contingent, vulnerable, limitada i que justament per això és lliura i es deixa portar per aquest Esperit que l’habita i que és capaç d’arribar allà on justament nosaltres no podem arribar.
Potser llavors la pregunta a fer-nos, ja no és la que li faríem a Joan. Ja no es tracta tant de dir què hem de fer per seguir a Crist sinó potser, què fa Ell en nosaltres?, o què volem que faci Ell en nosaltres?.
Ens deixarem batejar com Jesús, amb el foc de l’Esperit?
Jesús sap que la seva fortalesa no radica en ell sinó el l’esperit de Déu que l’habita i que l’inunda. Aquesta serà també la diferència fonamental entre el baptisme d’aigua de Joan Joan i el Baptisme amb el foc de l’Esperit de Crist, que suposa un canvi de perspectiva radical on les nostres accions, les nostres obres, ja no son el centre del nostre fer sinó l’acció que Crist fa en nosaltres.
Per seguir a Crist ja no n’hi haurà prou en “fer” bones obres i actuar correctament, com proclamava Joan. L’exigència de Crist va més enllà, ens depassa totalment i únicament pot ser assumida si ens deixem penetrar i portar per la força del seu Esperit, per la flama del seu Amor que mai s’apaga.
El baptisme de Crist no transforma únicament la nostra manera de fer les coses sinó que, sobretot, ens porta a una manera de SER radicalment diferent. Una manera de ser on allò que fem ja no depèn únicament de nosaltres sinó del que Déu fa en nosaltres o del que li deixem fer en nosaltres. Una manera de ser que se sap contingent, vulnerable, limitada i que justament per això és lliura i es deixa portar per aquest Esperit que l’habita i que és capaç d’arribar allà on justament nosaltres no podem arribar.
Potser llavors la pregunta a fer-nos, ja no és la que li faríem a Joan. Ja no es tracta tant de dir què hem de fer per seguir a Crist sinó potser, què fa Ell en nosaltres?, o què volem que faci Ell en nosaltres?.
Ens deixarem batejar com Jesús, amb el foc de l’Esperit?
Mar Galceran
Comentari Evangeli Jn 2, 13-22
Hi ha fragments de les escriptures que son d’una actualitat i vigència esfereïdora.
L’evangeli d’avui no pot ser més escaient per als temps que vivim. Ja ho diuen molts que la crisi econòmica actual és conseqüència d’una crisi molt més global on la vanitat humana, la instrumentalització de les persones i la mercantilització se’ns han escapat totalment de les mans.
També nosaltres com a santuaris de l’Esperit on Déu ens habita, no acabem utilitzant tot sovint les nostres relacions personals com a mers intercanvis instrumentals per aconseguir beneficis personals, no únicament econòmics, sinó també de prestigi i poder, de reconeixements i favors èticament dubtosos??
I l’Església, des de la seva concepció més amplia de poble de Déu, no hauríem de plantejar nos que n’hem fet d’aquest santuari? Fins a quin punt allò que ens mou és la veritable evangelització i acció pastoral, el desvetllament i desenvolupament de la veritable vocació de cada ésser humà en comptes del manteniment d’un determinat estatus de poder, de la recerca de resultats immediats que justifiquin reconeixements socials, del mercantilisme de les relacions personals?
Potser avui amb més força i contundència Crist afirmaria el que ja deien les escriptures: “El zel del vostre temple em consumia”.
L’evangeli d’aquest dimarts ens convida doncs a purificar els nostres temples, els personals i interiors i els comunitaris. A fer-nos més pobres, a lluitar contra tota mena de mercantilisme, explotació i alienació de la persona humana, a no desistir en el treball invisible i silenciós que no sap de resultats immediats sinó de paciència i confiança en la transformació del cor de cada persona.
Que la nostra vanitat i els nostres interessos més mundans no ofeguin els espais habitats per Déu, aquest és el motiu de la ira de Jesús, expressió de la seva humanitat. i l’esclat de la seva resurrecció, la reconstrucció del temple en tres dies a la que al•ludeix simbòlicament Crist, com a fill de Déu, pugui ser possible també en nosaltres.
L’evangeli d’avui no pot ser més escaient per als temps que vivim. Ja ho diuen molts que la crisi econòmica actual és conseqüència d’una crisi molt més global on la vanitat humana, la instrumentalització de les persones i la mercantilització se’ns han escapat totalment de les mans.
També nosaltres com a santuaris de l’Esperit on Déu ens habita, no acabem utilitzant tot sovint les nostres relacions personals com a mers intercanvis instrumentals per aconseguir beneficis personals, no únicament econòmics, sinó també de prestigi i poder, de reconeixements i favors èticament dubtosos??
I l’Església, des de la seva concepció més amplia de poble de Déu, no hauríem de plantejar nos que n’hem fet d’aquest santuari? Fins a quin punt allò que ens mou és la veritable evangelització i acció pastoral, el desvetllament i desenvolupament de la veritable vocació de cada ésser humà en comptes del manteniment d’un determinat estatus de poder, de la recerca de resultats immediats que justifiquin reconeixements socials, del mercantilisme de les relacions personals?
Potser avui amb més força i contundència Crist afirmaria el que ja deien les escriptures: “El zel del vostre temple em consumia”.
L’evangeli d’aquest dimarts ens convida doncs a purificar els nostres temples, els personals i interiors i els comunitaris. A fer-nos més pobres, a lluitar contra tota mena de mercantilisme, explotació i alienació de la persona humana, a no desistir en el treball invisible i silenciós que no sap de resultats immediats sinó de paciència i confiança en la transformació del cor de cada persona.
Que la nostra vanitat i els nostres interessos més mundans no ofeguin els espais habitats per Déu, aquest és el motiu de la ira de Jesús, expressió de la seva humanitat. i l’esclat de la seva resurrecció, la reconstrucció del temple en tres dies a la que al•ludeix simbòlicament Crist, com a fill de Déu, pugui ser possible també en nosaltres.
Mar Galceran
Comentari Evangeli Mt 15, 11-15
L’evangeli d’aquest segon dijous d’advent ens situa en l’inici de l’acompliment de les profecies de l’Escriptura. Amb Joan Baptista podríem dir que finalitza l’antic testament i es dona pas a la vivència del Regne, per això se’ns dirà: Des que ha vingut Joan Baptista fins ara , el Regne de Déu s’obre pas amb fermesa.
Joan és un home gran perquè ha sabut acollir i dur a terme la missió que li va ser encomanada: “Ser el Profeta de l’Altíssim que va davant del Senyor a preparar els seus camins per anunciar al seu poble la salvació, el perdó dels seus pecats”, com va anunciar també profèticament el seu pare Zacaries.
Aquesta és la missió del precursor: anar al davant del Senyor a preparar els seus camins per a que sigui Ell qui brilli i resplendeixi arreu, per a que sigui Ell, Jesús, qui pugui ser glorificat i lloat. La grandesa de Joan radica en aquest acompliment obedient a la missió que se li va encomanar i en la seva generositat i despreniment radical del que li ha estat confiat.
En certa manera en cadascú de nosaltres hi ha també una crida semblant a anar davant del Senyor a preparar els seus camins. A esporgar tot allò que hi ha en nosaltres que ens allunya de Déu, que ens impossibilita fer-li un lloc en la nostra vida, en el nostre ser. A nosaltres ens pertoca també aplanar els camins, lluitar contra el mal, contra les nostres comoditats i egoismes, contra els nostres impulsos més primaris, contra les presses i l’eficàcia i contra tantes altres coses que ens impossibiliten poder acollir el do que Crist ens ve a portar que no és altre que “el sol que ve del cel per il•luminar els que viuen a les fosques i guiar els nostres passos per camins de pau”. A nosaltres també se’ns convida a ser grans, com Joan Baptista, és a dir a lliurar-nos confiada i radicalment a la voluntat de Déu que és bondat i Amor universal. Una grandària humana que únicament s’aconsegueix, paradoxalment, fent-nos cada dia més petits i nets de cor, com els infants, més pobres, més despullats de nosaltres mateixos, més entregats als germans.
“Qui tingui orelles que ho senti”, que és una manera hebrea de dir que qui estigui disposat, qui vulgui, que escolti la meva paraula i l’acompleixi.
I tu?, estàs disposat a fer-te gran empobrint-te cada dia més? Morint el teu jo per a deixar que sigui Jesús qui brilli en tu?
Joan és un home gran perquè ha sabut acollir i dur a terme la missió que li va ser encomanada: “Ser el Profeta de l’Altíssim que va davant del Senyor a preparar els seus camins per anunciar al seu poble la salvació, el perdó dels seus pecats”, com va anunciar també profèticament el seu pare Zacaries.
Aquesta és la missió del precursor: anar al davant del Senyor a preparar els seus camins per a que sigui Ell qui brilli i resplendeixi arreu, per a que sigui Ell, Jesús, qui pugui ser glorificat i lloat. La grandesa de Joan radica en aquest acompliment obedient a la missió que se li va encomanar i en la seva generositat i despreniment radical del que li ha estat confiat.
En certa manera en cadascú de nosaltres hi ha també una crida semblant a anar davant del Senyor a preparar els seus camins. A esporgar tot allò que hi ha en nosaltres que ens allunya de Déu, que ens impossibilita fer-li un lloc en la nostra vida, en el nostre ser. A nosaltres ens pertoca també aplanar els camins, lluitar contra el mal, contra les nostres comoditats i egoismes, contra els nostres impulsos més primaris, contra les presses i l’eficàcia i contra tantes altres coses que ens impossibiliten poder acollir el do que Crist ens ve a portar que no és altre que “el sol que ve del cel per il•luminar els que viuen a les fosques i guiar els nostres passos per camins de pau”. A nosaltres també se’ns convida a ser grans, com Joan Baptista, és a dir a lliurar-nos confiada i radicalment a la voluntat de Déu que és bondat i Amor universal. Una grandària humana que únicament s’aconsegueix, paradoxalment, fent-nos cada dia més petits i nets de cor, com els infants, més pobres, més despullats de nosaltres mateixos, més entregats als germans.
“Qui tingui orelles que ho senti”, que és una manera hebrea de dir que qui estigui disposat, qui vulgui, que escolti la meva paraula i l’acompleixi.
I tu?, estàs disposat a fer-te gran empobrint-te cada dia més? Morint el teu jo per a deixar que sigui Jesús qui brilli en tu?
Mar Galceran
El cel de Lourdes
Fem via cap a l’estació de França des d’on sortiran els disset autocars de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. És el meu primer viatge a aquest santuari i en el meu imaginari s’hi barregen sensacions molt diverses, recels i reserves i alhora la il•lusió per a descobrir un espai nou per a mi habitat pel misteri.
El viatge és llarg i hi ha moments per a tot, dormir una estona, llegir, mirar una pel•lícula, escoltar música i conversar amb els altres viatgers. Una noia em pregunta: és la primera vegada que hi vas a Lourdes?. Sí. Doncs hi tornaràs. Lourdes és el cel.
Lourdes és el cel.... el cel??. No pot ser, penso. Com és possible que a un lloc que aplega a tants i tants malalts, a gent amb patiments i dolors se li pugui dir “el cel”?. No, aquesta noia s’ha confós, deu ser una il•luminada. Si el cel és alguna cosa, penso, ha de ser un lloc on no hi hagi ni patiments, ni dolors, ni desgràcies, un lloc de plenitud i felicitat, un lloc on l’Amor anul•li tot sofriment.
Ens aturem a dinar a mig camí. Ja veig que dec fer cara de “novata” perquè tothom em pregunta si és el meu primer viatge a Lourdes. Les meves reserves comencen a augmentar quan tothom m’afirma amb convenciment i insistència que hi tornaré....quan ni tan sols he arribat. No se perquè, però tanta passió desmesurada per Lourdes em genera rebuig. En el que queda de viatge m’envaeixen els prejudicis del meu imaginari: novament el culte i la religió com a centre de negoci i explotació turística, aglomeracions i aldarulls de gent comprant tota mena de productes litúrgics i religiosos, rituals de pietat freds i allunyats de la realitat........Què faré tants dies en un lloc així? Em neguitejo. Potser m’he equivocat.....miro de vèncer les resistències contemplant la bellesa del paisatge, de fet tan sols per això ja haurà valgut la pena anar-hi.
Per fi arribem, deixem els trastos a un hotel i ens dirigim a l’edifici dels malalts on hem d’anar a fer el voluntariat que hem escollit. Persones grans amb dependències importants, discapacitats, malalts mentals, persones joves amb malalties terminals o degeneratives....Això no pot ser el cel, malgrat les persones que els acompanyen s’esforcin en intentar que ho sigui.
Comencen a aparèixer les primeres sorpreses. Ens dirigim cap a la plaça central del santuari però no veig turistes per enlloc, ni gent curiosa fent fotografies a les coses més inversemblants, ni botigues ni negocis en tot el santuari. Tan sols rius de peregrins i malalts, homes i dones de fe, que es desplacen silenciosa i lentament pels indrets del recinte. Al bell mig s’erigeix la imatge esculpida de la Verge coronada, amb un posat i estètica angelical que s’allunya totalment del meu imaginari de la Mare de Deu, per a qui sento una gran devoció. Amb tot, penso, és bella. Molt bella. La contemplo llargament, com molts altres peregrins amb actitud de recolliment i pregaria, i el meu cor i el meu pensament es trasllada a milers de quilòmetres de distància, al desert d’Erfoud (Àfrica del nord). Penso en Maria, la mare de Jesús, vestida amb un hiyab i litam negres, amb el rostre envellit per les dureses de les condicions de vida i pels seus patiments interiors, com el de la majoria de dones, probablement, que van viure també en l’època i l’entorn de Jesús. Em recullo una llarga estona sota la imatge endolcida de la Verge coronada i deixo que un sentiment de germanor i empatia universal amb totes les dones i mares sofrents em vagi envaint.
Lenta i acompassadament observo com milers de peregrins avancen en la ja foscor de la nit amb un fanalet a la ma. Es la famosa processó de les entorxes. El impacte és profund. Bells cants i lletanies a la Verge acompassen el res del rosari mentre la pluja va incrementant també la seva força. La devoció que es respira és colpidora. No hi ha dramatismes, ni eufòries, ni desmesures. Tot transcorre entre la serenitat i profunda pau que emana dels rostres dels malalts i peregrins que s’hi apleguen. Sembla que la fe actuí de bàlsam en els seus patiments. En la part més íntima del meu ser s’obre una finestra que es deixa inundar per la confiança i gratitud que s’hi respira.
En tots els actes i ritus de culte dels dies posteriors, més enllà de formes i estils en els que un es pugui sentir més o menys reconegut, experimento una vivència sincera i honesta que en mi genera veneració i respecte. L’autenticitat no pot deixar indiferent a ningú, si més no provoca perplexitat i interpel•lació i no deixa d’admirar-me la dimensió de sacralitat que envaeix tot el santuari. Tant de bo moltes de les misses i actes de culte als que assisteixo en les parròquies de la meva ciutat es poguessin viure amb aquesta fondària i sinceritat d’expressions.
Però potser l’experiència més significativa hagi estat la del miracle discret, silenciós i humil de l’amor entregat que tot ho transforma.
El servei als malalts em permet copsar i contemplar el lliurament intens de tantes i tantes mares, esposes, i cuidadors/es vers els seus fills, esposos i malalts, els gestos de tendresa i amor i les atencions contínues que els hi professen. Un lliurament que fecunda en alegria, alleugeriment i noves possibilitats. Petites morts quotidianes que donen peu a vides renovades.
Sí, ara ho veig, Lourdes és un petit trosset de cel, on l’amor i la fe transformen els dolors i els patiments en alegries i esperances. Un cel al que espero poder tornar, no per a romandre-hi, sinó per a tornar-me a omplir d’ell.
Mar Galceran
El viatge és llarg i hi ha moments per a tot, dormir una estona, llegir, mirar una pel•lícula, escoltar música i conversar amb els altres viatgers. Una noia em pregunta: és la primera vegada que hi vas a Lourdes?. Sí. Doncs hi tornaràs. Lourdes és el cel.
Lourdes és el cel.... el cel??. No pot ser, penso. Com és possible que a un lloc que aplega a tants i tants malalts, a gent amb patiments i dolors se li pugui dir “el cel”?. No, aquesta noia s’ha confós, deu ser una il•luminada. Si el cel és alguna cosa, penso, ha de ser un lloc on no hi hagi ni patiments, ni dolors, ni desgràcies, un lloc de plenitud i felicitat, un lloc on l’Amor anul•li tot sofriment.
Ens aturem a dinar a mig camí. Ja veig que dec fer cara de “novata” perquè tothom em pregunta si és el meu primer viatge a Lourdes. Les meves reserves comencen a augmentar quan tothom m’afirma amb convenciment i insistència que hi tornaré....quan ni tan sols he arribat. No se perquè, però tanta passió desmesurada per Lourdes em genera rebuig. En el que queda de viatge m’envaeixen els prejudicis del meu imaginari: novament el culte i la religió com a centre de negoci i explotació turística, aglomeracions i aldarulls de gent comprant tota mena de productes litúrgics i religiosos, rituals de pietat freds i allunyats de la realitat........Què faré tants dies en un lloc així? Em neguitejo. Potser m’he equivocat.....miro de vèncer les resistències contemplant la bellesa del paisatge, de fet tan sols per això ja haurà valgut la pena anar-hi.
Per fi arribem, deixem els trastos a un hotel i ens dirigim a l’edifici dels malalts on hem d’anar a fer el voluntariat que hem escollit. Persones grans amb dependències importants, discapacitats, malalts mentals, persones joves amb malalties terminals o degeneratives....Això no pot ser el cel, malgrat les persones que els acompanyen s’esforcin en intentar que ho sigui.
Comencen a aparèixer les primeres sorpreses. Ens dirigim cap a la plaça central del santuari però no veig turistes per enlloc, ni gent curiosa fent fotografies a les coses més inversemblants, ni botigues ni negocis en tot el santuari. Tan sols rius de peregrins i malalts, homes i dones de fe, que es desplacen silenciosa i lentament pels indrets del recinte. Al bell mig s’erigeix la imatge esculpida de la Verge coronada, amb un posat i estètica angelical que s’allunya totalment del meu imaginari de la Mare de Deu, per a qui sento una gran devoció. Amb tot, penso, és bella. Molt bella. La contemplo llargament, com molts altres peregrins amb actitud de recolliment i pregaria, i el meu cor i el meu pensament es trasllada a milers de quilòmetres de distància, al desert d’Erfoud (Àfrica del nord). Penso en Maria, la mare de Jesús, vestida amb un hiyab i litam negres, amb el rostre envellit per les dureses de les condicions de vida i pels seus patiments interiors, com el de la majoria de dones, probablement, que van viure també en l’època i l’entorn de Jesús. Em recullo una llarga estona sota la imatge endolcida de la Verge coronada i deixo que un sentiment de germanor i empatia universal amb totes les dones i mares sofrents em vagi envaint.
Lenta i acompassadament observo com milers de peregrins avancen en la ja foscor de la nit amb un fanalet a la ma. Es la famosa processó de les entorxes. El impacte és profund. Bells cants i lletanies a la Verge acompassen el res del rosari mentre la pluja va incrementant també la seva força. La devoció que es respira és colpidora. No hi ha dramatismes, ni eufòries, ni desmesures. Tot transcorre entre la serenitat i profunda pau que emana dels rostres dels malalts i peregrins que s’hi apleguen. Sembla que la fe actuí de bàlsam en els seus patiments. En la part més íntima del meu ser s’obre una finestra que es deixa inundar per la confiança i gratitud que s’hi respira.
En tots els actes i ritus de culte dels dies posteriors, més enllà de formes i estils en els que un es pugui sentir més o menys reconegut, experimento una vivència sincera i honesta que en mi genera veneració i respecte. L’autenticitat no pot deixar indiferent a ningú, si més no provoca perplexitat i interpel•lació i no deixa d’admirar-me la dimensió de sacralitat que envaeix tot el santuari. Tant de bo moltes de les misses i actes de culte als que assisteixo en les parròquies de la meva ciutat es poguessin viure amb aquesta fondària i sinceritat d’expressions.
Però potser l’experiència més significativa hagi estat la del miracle discret, silenciós i humil de l’amor entregat que tot ho transforma.
El servei als malalts em permet copsar i contemplar el lliurament intens de tantes i tantes mares, esposes, i cuidadors/es vers els seus fills, esposos i malalts, els gestos de tendresa i amor i les atencions contínues que els hi professen. Un lliurament que fecunda en alegria, alleugeriment i noves possibilitats. Petites morts quotidianes que donen peu a vides renovades.
Sí, ara ho veig, Lourdes és un petit trosset de cel, on l’amor i la fe transformen els dolors i els patiments en alegries i esperances. Un cel al que espero poder tornar, no per a romandre-hi, sinó per a tornar-me a omplir d’ell.
Mar Galceran
Suscribirse a:
Entradas (Atom)