EL VALOR DE LES RUTINES, retrat d’interior.
Quan un és infant no es conscient de la importància fonamental que prenen determinats gestos i rutines, aparentment insignificants i fins i tot en alguns casos tediosos, que un va vivint en el seu quotidià; però quan un es fa adult i contempla la seva vida amb perspectiva s’adona del impacte determinant que aquestes gestos i rutines han tingut en la configuració de la pròpia identitat i fins i tot del sentit del viure.
Recordo que de ben petita la meva àvia, que vivia amb nosaltres, es llevava ben d’hora per anar a buscar el pa. A quarts de vuit del matí tota la casa quedava envaïda per aquell aroma càlid del pa acabat de coure. Aquella fragància embolcallava el meu cos, encara mig adormit entre les flassades, esdevenint la primera carícia del dia. Preparava amb cura i estima els nostres entrepans escolars, que posava en les bossetes de roba que portaven bordada la inscripció “Mi merienda”, encara la conservo, i marxava a missa de 8. Després, l’endreça de la casa, fer el llits de tots, la compra, el dinar, rentar la roba a ma (la rentadora ens va arribar quan ja érem força grans)... i això que érem vuit persones vivint a la llar.
Hi havia dies que em deixava a sobre la meva tauleta de nit una petita flor de Gessamí. Quan tornava d’escola i entrava a l’habitació aquella fragància era com un alenada de tendresa i de frescor enmig l’aspror d’un entorn familiar de domini masculí, sovint esquerp i dur. Aquell petit detall, singular i exclusiu, que únicament tenia amb mi, i no amb la meva germana i germans, m’omplia de benestar. Sense ella saber-ho, amb aquell discret gest anava bastint també el meu petit recer de seguretat i d’autoestima tant necessari per a poder ser. Ella m’havia triat amb aquell gest i jo em sentia diferent per a ella.
Per això jo la seguia arreu, especialment a la cuina on s’hi passava moltes hores. La cuina....., espai de silencis interiors on en mig de l’aldarull d’olles i cassoles i de l’extractor de fum s’anaven coent els fonaments de l’ànima. Sí, perquè la meva àvia era una dona de poques paraules. La seva era una vida concentrada en el gest, en els gestos de generositat, despreniment i donació permanent i gratuïta a aquells que l’envoltaven. Ja de petita vaig anar descobrint que l’art del cuinar és un dels exercicis quotidians on es pot fer més visible el rostre de Crist. Una activitat de treball i donació per als altres sovint ben desagraïda i efímera, altrament fonamental per a la pròpia subsistència. Però com bé diu l’evangeli, no era tant el pa o el menjar el que alimentava el meu viure sinó l’amor i el lliurament totalment desprès que dipositava la meva àvia en tot allò que cuinava i que feia. Recordo que a casa la mare havia de fer molts números, anàvem sempre molt justos, fins al punt que molts caps de setmana anàvem a buscar herbes al camp, unes que eren comestibles, i després les cuinàvem i en menjàvem durant una setmana. Però amb tot, l’avia, a vegades mig d’amagat, veia que preparava un entrepà o agafava menjar de la nevera i se l’enduia. Jo encuriosida sortia al balcó per veure on anava i observava com ho donava al indigent que hi havia a la cantonada de casa. Rutines d’altruisme que no oblidaré mai.
Era una dona menuda i prima, de salut fràgil però d’una gran fortalesa interior. Per molt malament que es trobés no deixava de fer cada dia les seves tasques quotidianes ni d’assistir a la missa diària, que esdevenia el seu aliment fonamental. A la tarda, mentre planxava la roba i nosaltres corríem amunt i avall del pis, resava el rosari lentament. La seva era una fe senzilla, de rituals populars, sense gaires qüestionaments ni raonaments, però una fe amb el convenciment viscut que som de Déu i a ell ens devem.
Sempre em va impactar la seva plena consciència, confiada, de la contingència humana, del caràcter caduc i finit de les coses i les persones. Vivia despresa de tot i acceptava la mort dels seus, també la de l’avi, amb la serenitat del qui sap que aquests moments formen també part del viure quotidià, de la mateixa vida, que tard o d’hora arriben, però que no son determinants. Ella és la que em va començar a mostrar que el important no és el que t’emportes a l’altra vida sinó tot el que deixes. Així va ser la seva vida, un abandonament total als altres i en els darrers moments de la seva mort un abandonament confiat a les mans del Pare.
No puc deixar de preguntar-me ara, com a mare, quines rutines aparentment insignificants van bastint les ànimes dels meus fills. Quin misteri l’home!. Qui sap l’efecte que tindrà per a ells el petó i la pregaria de bona nit, els gestos singulars que per a cadascun d’ells vaig escollint, l’abraçada fonda quan intueixes els seus reclams, la roba neta i plegada de cada dia, el plat a taula cuinat amb estima, les solidaritats compartides al Marroc o amb persones que ho passen malament, l’acollida, ja habitual, dels amics a casa i tantes altres coses.
Rutines d’amors invisibles que al capdavall son les que poden fer possible el Regne de Déu en aquest mon. Però com deia la meva àvia, “no esperis res del que aquí donis, ja ho rebràs tot el dia que abracis al Pare Etern”.
Quan un és infant no es conscient de la importància fonamental que prenen determinats gestos i rutines, aparentment insignificants i fins i tot en alguns casos tediosos, que un va vivint en el seu quotidià; però quan un es fa adult i contempla la seva vida amb perspectiva s’adona del impacte determinant que aquestes gestos i rutines han tingut en la configuració de la pròpia identitat i fins i tot del sentit del viure.
Recordo que de ben petita la meva àvia, que vivia amb nosaltres, es llevava ben d’hora per anar a buscar el pa. A quarts de vuit del matí tota la casa quedava envaïda per aquell aroma càlid del pa acabat de coure. Aquella fragància embolcallava el meu cos, encara mig adormit entre les flassades, esdevenint la primera carícia del dia. Preparava amb cura i estima els nostres entrepans escolars, que posava en les bossetes de roba que portaven bordada la inscripció “Mi merienda”, encara la conservo, i marxava a missa de 8. Després, l’endreça de la casa, fer el llits de tots, la compra, el dinar, rentar la roba a ma (la rentadora ens va arribar quan ja érem força grans)... i això que érem vuit persones vivint a la llar.
Hi havia dies que em deixava a sobre la meva tauleta de nit una petita flor de Gessamí. Quan tornava d’escola i entrava a l’habitació aquella fragància era com un alenada de tendresa i de frescor enmig l’aspror d’un entorn familiar de domini masculí, sovint esquerp i dur. Aquell petit detall, singular i exclusiu, que únicament tenia amb mi, i no amb la meva germana i germans, m’omplia de benestar. Sense ella saber-ho, amb aquell discret gest anava bastint també el meu petit recer de seguretat i d’autoestima tant necessari per a poder ser. Ella m’havia triat amb aquell gest i jo em sentia diferent per a ella.
Per això jo la seguia arreu, especialment a la cuina on s’hi passava moltes hores. La cuina....., espai de silencis interiors on en mig de l’aldarull d’olles i cassoles i de l’extractor de fum s’anaven coent els fonaments de l’ànima. Sí, perquè la meva àvia era una dona de poques paraules. La seva era una vida concentrada en el gest, en els gestos de generositat, despreniment i donació permanent i gratuïta a aquells que l’envoltaven. Ja de petita vaig anar descobrint que l’art del cuinar és un dels exercicis quotidians on es pot fer més visible el rostre de Crist. Una activitat de treball i donació per als altres sovint ben desagraïda i efímera, altrament fonamental per a la pròpia subsistència. Però com bé diu l’evangeli, no era tant el pa o el menjar el que alimentava el meu viure sinó l’amor i el lliurament totalment desprès que dipositava la meva àvia en tot allò que cuinava i que feia. Recordo que a casa la mare havia de fer molts números, anàvem sempre molt justos, fins al punt que molts caps de setmana anàvem a buscar herbes al camp, unes que eren comestibles, i després les cuinàvem i en menjàvem durant una setmana. Però amb tot, l’avia, a vegades mig d’amagat, veia que preparava un entrepà o agafava menjar de la nevera i se l’enduia. Jo encuriosida sortia al balcó per veure on anava i observava com ho donava al indigent que hi havia a la cantonada de casa. Rutines d’altruisme que no oblidaré mai.
Era una dona menuda i prima, de salut fràgil però d’una gran fortalesa interior. Per molt malament que es trobés no deixava de fer cada dia les seves tasques quotidianes ni d’assistir a la missa diària, que esdevenia el seu aliment fonamental. A la tarda, mentre planxava la roba i nosaltres corríem amunt i avall del pis, resava el rosari lentament. La seva era una fe senzilla, de rituals populars, sense gaires qüestionaments ni raonaments, però una fe amb el convenciment viscut que som de Déu i a ell ens devem.
Sempre em va impactar la seva plena consciència, confiada, de la contingència humana, del caràcter caduc i finit de les coses i les persones. Vivia despresa de tot i acceptava la mort dels seus, també la de l’avi, amb la serenitat del qui sap que aquests moments formen també part del viure quotidià, de la mateixa vida, que tard o d’hora arriben, però que no son determinants. Ella és la que em va començar a mostrar que el important no és el que t’emportes a l’altra vida sinó tot el que deixes. Així va ser la seva vida, un abandonament total als altres i en els darrers moments de la seva mort un abandonament confiat a les mans del Pare.
No puc deixar de preguntar-me ara, com a mare, quines rutines aparentment insignificants van bastint les ànimes dels meus fills. Quin misteri l’home!. Qui sap l’efecte que tindrà per a ells el petó i la pregaria de bona nit, els gestos singulars que per a cadascun d’ells vaig escollint, l’abraçada fonda quan intueixes els seus reclams, la roba neta i plegada de cada dia, el plat a taula cuinat amb estima, les solidaritats compartides al Marroc o amb persones que ho passen malament, l’acollida, ja habitual, dels amics a casa i tantes altres coses.
Rutines d’amors invisibles que al capdavall son les que poden fer possible el Regne de Déu en aquest mon. Però com deia la meva àvia, “no esperis res del que aquí donis, ja ho rebràs tot el dia que abracis al Pare Etern”.
