Temps de Quaresma I

Deixar-nos conduir per l’Esperit

No som allò que acabem buscant per nosaltres mateixos sinó allò que ens acabem trobant de manera sorprenent i inesperada. En cadascuna d’aquestes troballes hi ha un tu amatent autèntic que ens esguarda per fer emergir allò de millor i més genuí que hi ha en nosaltres, per fer ressorgir el veritable altre que ens habita.

Sovint però, podem tenir la impressió que som conduïts irremediablement a “la gola del llop”, a situacions en les que, sense haver-les buscat explícitament, tan sols hi veiem amenaces i perills que desestabilitzen les nostres seguretats i tot allò que vivim. Tot sembla enfosquir-se i ens assalten preguntes com: “però, on carai m’he anat a ficar? O què faig jo aquí?”. Son situacions que ens posen a prova, però que poden ser també una oportunitat per a créixer en l’Amor, per confirmar les nostres conviccions més fondes, per aferrar-nos amb més força a allò al que hem estat cridats a ser, si som capaços de deixar-nos portar i conduir per la força, l’alè i la brisa de l’Esperit. Per nosaltres mateixos no podrem fer front a moltes d’aquestes situacions, ens caldrà la Gràcia, la confiança de sentir-nos sostinguts per l’Esperit per poder sobrevolar els perills i les temptacions.

És l’Esperit qui empeny a Jesús al desert per a ser temptat, no és pas una iniciativa seva. Però, paradoxalment, serà gràcies també a l’Esperit com podrà fer front a les temptacions que viurà en mig del desert.

Tres temptacions de les que, probablement, tots en podem participar en més o menys mesura i que Pablo Domínguez apuntava en aquests termes:

La primera temptació: viure com si Déu no existís, creure’ns que podem resoldre’ns els problemes per nosaltres mateixos. Que tot està a les nostres mans. Viure al marge de la Providència de Déu. (Si realment ets fill de Déu… tu que ets totpoderós, fes que aquestes pedres es tornin pans...).
Ai d’aquells que es refien únicament d’ells mateixos per a fer front als entrebancs, que es pensen que podran controlar les situacions prescindint de tothom o que tot depèn del que ells puguin fer o deixar de fer, perquè no tot està en les nostres mans, no tot depèn de nosaltres, no únicament de pa viu l’home…. Hi ha moltes coses, les més importants de fet, que estan en mans de Déu, que Ell s’ocuparà de contribuir a administrar-nos-les. Viure confiadament en la seva Providència serà la condició per fer front a la primera temptació.

La segona temptació és anar-nos a l’altre extrem i creure’ns que tot està en les mans de Déu i per tant, fem el que fem, ell ja s’ocuparà de salvar-nos. Viure com si la nostra llibertat no existís i per tant defugir les nostres responsabilitats delegant-les a Déu o als altres. (Si ets Fill de Déu tira’t daltabaix que Ell ja et sostindrà). Ai d’aquells que es pensen que el Bon Déu els traurà sempre de l’entrellat sense que ells hagin d’assumir el seu paper i les seves responsabilitats. “A Dios rogando pero con el mazo dando”.
Viure assumint la pròpia llibertat i responsabilitat serà la condició necessària per fer front a la segona temptació.

La vida en Déu ens demana un discerniment constant per a saber trobar l’equilibri adequat entre la voluntat de Déu, entre la Providència, i la nostra llibertat i responsabilitat. No sempre és fàcil aquest discerniment i sovint l’haurem de fer amb l’ajut d’altres.

La darrera temptació és la de viure cercant dreceres, cercant les nostres comoditats i el camí mes fàcil. (Tot això et donaré si m’adores. Via directa a la plenitud, no et calen calvaris, no et cal la creu, adora’m i estalviat patiments....). En definitiva, viure com si les creus no existissin. Evadir-nos dels problemes, fugir d’ells en comptes d’assumir-los per a poder-los transformar en gracia.
Ai d’aquells que cerquen únicament els camins planers, que eviten qualsevol esforç, que s’abandonen a la mandra o les satisfaccions més immediates perquè estreta és la porta i costerut el camí de la plenitud veritable.
Viure assumint i acollint les pròpies creus i dificultats serà la condició per a combatre la darrera temptació.

Podem preguntar-nos en aquest camí quaresmal que iniciem, quina d’aquestes temptacions te un pes més gran en mi? Per a quin combat m’he de preparar especialment?
Caminem però, amb la confiança que malgrat les temptacions i, fins i tot, malgrat les nostres reiterades caigudes, també en el nostre camí hi ha sempre àngels que surten al nostre encontre per a sostenir-nos i per a proveir-nos de la seva llum i el seu discerniment.

Mt 15, 11-15

Comentari de dijous 9 de desembre (Mt 15, 11-15)

L’evangeli d’aquest segon dijous d’advent ens situa en l’inici de l’acompliment de les profecies de l’Escriptura. Amb Joan Baptista podríem dir que finalitza l’antic testament i es dona pas a la vivència del Regne, per això se’ns dirà: Des que ha vingut Joan Baptista fins ara , el Regne de Déu s’obre pas amb fermesa.
Joan és un home gran perquè ha sabut acollir i dur a terme la missió que li va ser encomanada: “Ser el Profeta de l’Altíssim que va davant del Senyor a preparar els seus camins per anunciar al seu poble la salvació, el perdó dels seus pecats”, com va anunciar també profèticament el seu pare Zacaries.
Aquesta és la missió del precursor: anar al davant del Senyor a preparar els seus camins per a que sigui Ell qui brilli i resplendeixi arreu, per a que sigui Ell, Jesús, qui pugui ser glorificat i lloat. La grandesa de Joan radica en aquest acompliment obedient a la missió que se li va encomanar i en la seva generositat i despreniment radical del que li ha estat confiat.
En certa manera en cadascú de nosaltres hi ha també una crida semblant a anar davant del Senyor a preparar els seus camins. A esporgar tot allò que hi ha en nosaltres que ens allunya de Déu, que ens impossibilita fer-li un lloc en la nostra vida, en el nostre ser. A nosaltres ens pertoca també aplanar els camins, lluitar contra el mal, contra les nostres comoditats i egoismes, contra els nostres impulsos més primaris, contra les presses i l’eficàcia i contra tantes altres coses que ens impossibiliten poder acollir el do que Crist ens ve a portar que no és altre que “el sol que ve del cel per il•luminar els que viuen a les fosques i guiar els nostres passos per camins de pau”. A nosaltres també se’ns convida a ser grans, com Joan Baptista, és a dir a lliurar-nos confiada i radicalment a la voluntat de Déu que és bondat i Amor universal. Una grandària humana que únicament s’aconsegueix, paradoxalment, fent-nos cada dia més petits i nets de cor, com els infants, més pobres, més despullats de nosaltres mateixos, més entregats als germans.
“Qui tingui orelles que ho senti”, que és una manera hebrea de dir que qui estigui disposat, qui vulgui, que escolti la meva paraula i l’acompleixi.
I tu?, estàs disposat a fer-te gran empobrint-te cada dia més? Morint el teu jo per a deixar que sigui Jesús qui brilli en tu?