Comentari de dijous 9 de desembre (Mt 15, 11-15)
L’evangeli d’aquest segon dijous d’advent ens situa en l’inici de l’acompliment de les profecies de l’Escriptura. Amb Joan Baptista podríem dir que finalitza l’antic testament i es dona pas a la vivència del Regne, per això se’ns dirà: Des que ha vingut Joan Baptista fins ara , el Regne de Déu s’obre pas amb fermesa.
Joan és un home gran perquè ha sabut acollir i dur a terme la missió que li va ser encomanada: “Ser el Profeta de l’Altíssim que va davant del Senyor a preparar els seus camins per anunciar al seu poble la salvació, el perdó dels seus pecats”, com va anunciar també profèticament el seu pare Zacaries.
Aquesta és la missió del precursor: anar al davant del Senyor a preparar els seus camins per a que sigui Ell qui brilli i resplendeixi arreu, per a que sigui Ell, Jesús, qui pugui ser glorificat i lloat. La grandesa de Joan radica en aquest acompliment obedient a la missió que se li va encomanar i en la seva generositat i despreniment radical del que li ha estat confiat.
En certa manera en cadascú de nosaltres hi ha també una crida semblant a anar davant del Senyor a preparar els seus camins. A esporgar tot allò que hi ha en nosaltres que ens allunya de Déu, que ens impossibilita fer-li un lloc en la nostra vida, en el nostre ser. A nosaltres ens pertoca també aplanar els camins, lluitar contra el mal, contra les nostres comoditats i egoismes, contra els nostres impulsos més primaris, contra les presses i l’eficàcia i contra tantes altres coses que ens impossibiliten poder acollir el do que Crist ens ve a portar que no és altre que “el sol que ve del cel per il·luminar els que viuen a les fosques i guiar els nostres passos per camins de pau”. A nosaltres també se’ns convida a ser grans, com Joan Baptista, és a dir a lliurar-nos confiada i radicalment a la voluntat de Déu que és bondat i Amor universal. Una grandària humana que únicament s’aconsegueix, paradoxalment, fent-nos cada dia més petits i nets de cor, com els infants, més pobres, més despullats de nosaltres mateixos, més entregats als germans.
“Qui tingui orelles que ho senti”, que és una manera hebrea de dir que qui estigui disposat, qui vulgui, que escolti la meva paraula i l’acompleixi.
I tu?, estàs disposat a fer-te gran empobrint-te cada dia més? Morint el teu jo per a deixar que sigui Jesús qui brilli en tu?
